Que amb una traducció una miqueta lliure podríem traduir com a: «Qui cuida als cuidadors?». Pot ser un bon començament per parlar i saber sobre les persones que cuiden a qualsevol persona depenent o amb discapacitat. I es aquesta una qüestió moltíssim més pertinent del que a molta gent pot paréixer. Per què moltíssimes vegades, la persona cuidadora avantposa les necessitats de la persona cuidada a ella mateixa; y moltíssim més quant les uneixen llaços afectius i familiars. I es això molt contraproduent, ja que pot, quasi sempre, desembocar en que qui cuida necessiti atenció sanitària, tant física com psicològica, el que acaba desembocant en que la persona depenent es trobi de cop sense cap suport i ajuda, quedant desemparada. I es llavors quant apareix la famosa, que jo considere terrorífica: «... pagant el que siga». Una frase que sempre acaba sent un dispendi massa onerós per qualsevol família. Per què tothom ens sentim amb la obligació cap a la persona depenent, ja sigui per devoció com per un sentiment de culpabilitat. Per tot això, les persones cuidadores tindrien que entendre que hi ha unes xicotetes coses a tindre en compte, tant per elles com per aquelles persona a qui cuiden: -- No suportar la càrrega en solitari. No es cap demèrit, si no seny, demanar i tindre ajuda. I si no existeix la possibilitat, i fins i tot sent-hi aquesta, de repartir la càrrega entre la familia, l’ajuda de professionals, sempre suposa un respir que afavoreix una millor relació en el temps propi que dediquem a qui depèn de nosaltres. -- El que en du a un altre punt. No pot estar el 100% de la nostra vida condicionat per la persona cuidada. Es necessita establir una certa limitació horària, per la mateixa raó, la cuidadora - i aquí si que nomeno gènere per què aquesta «obligació» l’ha establerta la nostra societat com a inherent a la condició de dona- no es pot cremar. I qui no sigui capaç d’entendre-ho tindria que pensar en les conseqüències d’arribar a aquests límits. -- I pensar una miqueta en si mateixa. Uns hàbits d’alimentació saludables, una miqueta d’exercici reglat per mantindre el cos a to i un xic de temps propi per fer el mateix amb la ment; son fonamentals per poder afrontar la tasca com a responsable d’una persona depenent. Per desgracia, hem construït una societat on la obligació de tindre cura dels dependents ha estat assignada a les dones i amb dedicació absoluta, juntament amb tots els rols domèstics sense reconeixement laboral i que encara continuen igual. Per això, per una millor cura de les persones dependents, l’ajuda a les que cuiden, en tots els aspectes d’aquesta cura, pot arribar a ser cap-dalt per a una bona qualitat de vida de totes dues parts.

Que amb una traducció una miqueta lliure podríem traduir com a: «Qui cuida als cuidadors?». Pot ser un bon començament per parlar i saber sobre les persones que cuiden a qualsevol persona depenent o amb discapacitat. I es aquesta una qüestió moltíssim més pertinent del que a molta gent pot paréixer. Per què moltíssimes vegades, la persona cuidadora avantposa les necessitats de la persona cuidada a ella mateixa; y moltíssim més quant les uneixen llaços afectius i familiars. I es això molt contraproduent, ja que pot, quasi sempre, desembocar en que qui cuida necessiti atenció sanitària, tant física com psicològica, el que acaba desembocant en que la persona depenent es trobi de cop sense cap suport i ajuda, quedant desemparada. I es llavors quant apareix la famosa, que jo considere terrorífica: «... pagant el que siga». Una frase que sempre acaba sent un dispendi massa onerós per qualsevol família. Per què tothom ens sentim amb la obligació cap a la persona depenent, ja sigui per devoció com per un sentiment de culpabilitat. Per tot això, les persones cuidadores tindrien que entendre que hi ha unes xicotetes coses a tindre en compte, tant per elles com per aquelles persona a qui cuiden: -- No suportar la càrrega en solitari. No es cap demèrit, si no seny, demanar i tindre ajuda. I si no existeix la possibilitat, i fins i tot sent-hi aquesta, de repartir la càrrega entre la familia, l’ajuda de professionals, sempre suposa un respir que afavoreix una millor relació en el temps propi que dediquem a qui depèn de nosaltres. -- El que en du a un altre punt. No pot estar el 100% de la nostra vida condicionat per la persona cuidada. Es necessita establir una certa limitació horària, per la mateixa raó, la cuidadora - i aquí si que nomeno gènere per què aquesta «obligació» l’ha establerta la nostra societat com a inherent a la condició de dona- no es pot cremar. I qui no sigui capaç d’entendre-ho tindria que pensar en les conseqüències d’arribar a aquests límits. -- I pensar una miqueta en si mateixa. Uns hàbits d’alimentació saludables, una miqueta d’exercici reglat per mantindre el cos a to i un xic de temps propi per fer el mateix amb la ment; son fonamentals per poder afrontar la tasca com a responsable d’una persona depenent. Per desgracia, hem construït una societat on la obligació de tindre cura dels dependents ha estat assignada a les dones i amb dedicació absoluta, juntament amb tots els rols domèstics sense reconeixement laboral i que encara continuen igual. Per això, per una millor cura de les persones dependents, l’ajuda a les que cuiden, en tots els aspectes d’aquesta cura, pot arribar a ser cap-dalt per a una bona qualitat de vida de totes dues parts.